Julia Serrano: Per què els mitjans de comunicació representen la transrevolución amb pintallavis i sabates de talons?
www.juliaserano.com/outside.html#skirtchasers Mites i estereotips: 1. Tots els/les transsexuals volen ser operats Tal i com dèiem abans, hi ha tantes formes de viure la transsexualitat com persones transsexuals. Hi ha persones transsexuals que volen canviar al gènere contrari al que socialment els a estat assignat mitjançant importants modificacions corporals. En aquest procés desitgen reassignar els seus genitals i altres caràcters sexuals. Però això no significa que no hi hagi persones transsexuals que no desitgin o no necessitin ser operats. Hi ha persones transsexuals que viuen dins la identitat on desitgen viure sense caldre’ls modificar llur cos. Alguns, només el modifiquen parcialment usant hormones, per exemple, sense passar pel quiròfan. Podem viure el nostre cos de maneres molt diverses, siguem considerats/ades o no persones trans. I essent considerades, pensant-nos i vivint-nos com a persones trans, també, serem molt diferents les unes de les altres. En aquest sentit és important, prenguem o no la decisió de passar pel tractament mèdic, pensar bé el nostre cos i treballar per tenir-ne cura i estimar-lo. Passar pel quiròfan o administrarnos hormones no són processos simples. Encara avui hom desconeix si són processos agressius amb el nostre cos o tenen efectes adversos irreversibles. Per tant, la decisió de si modifiquem o no el nostre cos requereix una reflexió profunda i amb la màxima informació a la nostra disposició. Si hi estàs pensant, és important que parlis amb gent que ja hagi passat per aquest procés, que t’informis sobre les conseqüències que té i que investiguis si hi ha gent com tu que no ho necessita i ha desenvolupat altres eines per ser feliç. Finalment, no hi ha decisions incorrectes i el desig de voler modificar el cos és totalment legítim. L’accés al propi cos ha de ser lliure. Hi ha persones que són molt felices després d’iniciar el procés hormonal o després de ser operades, d’altres no. Cal poder decidir sense pressions i amb la major informació disponible. 2. Els/les transsexuals són heterosexuals Moltes persones acostumen a confondre l’orientació sexual amb la identitat de gènere. Una cosa és el gènere amb què ens identifiquem (masculí, femení, no cap dels dos, etc.) i una altra de ben diferent és la nostra orientació sexual, és a dir, cap a quines persones canalitzem el nostre desig. Tanmateix, sovint hom creu que les persones transsexuals han de ser heterosexuals. Hi ha la pregunta de: Com pot ser que algú que desitgi ser o viure com una dona senti atracció sexual cap a les dones? Com pot ser que els nois transsexuals que viuen en masculí sentin atracció cap a altres homes? Tal i com hem dit als apartats anteriors, l’orientació sexual no té per què ser sempre heterosexual i no depèn de factors biològics o físics. Les persones podem sentir desig cap a les altres persones siguin considerades del mateix gènere o no que el nostre. L’heterosexualitat és una convenció social, cultural, considerada la millor opció i privilegiada pels nostres sistemes polítics perquè és la base per a institucions com ara la família o el matrimoni. Però això no vol dir que totes les persones siguem “naturalment heterosexuals”, ans al contrari, moltes persones viuen la seva sexualitat tde manera diversa, sense guiar-se pel sexe/gènere de les altres ni pel què en dirà la societat. És per això que tant persones considerades socialment com a dones, o bé com a homes o com a trans, totes, puguem enamorar-nos i/o tenir relacions sexuals-afectives amb persones considerades del nostre mateix gènere o no. 3. Les/els trans tenen una malaltia mental Ja s'ha comentat abans* 4. Els trans es dediquen a la prostitució Veritablement, el fet de ser trans reverteix en un estigma social que és el resultat de la incomprensió de les vivències de gènere alternatives i de la transfòbia. Aquesta estigmatització, si es creua amb altres factors socioeconòmics i culturals, pot dur-nos a l’exclusió, l’explotació i la precarietat. El problema és que vivim en una cultura masclista que tendeix a explotar sexualment tot allò femení. Per això, les dones trans que es dediquen al treball sexual són molt notòries i estereotipades. Però allò que no és cert, de cap de les maneres, és que les dones trans només es dediquin a la prostitució. Hi ha persones transsexuals que estudien carreres universitàries i/o treballen en ocupacions diverses i hi ha persones transsexuals que exerceixen la prostitució. Aquest fet de vegades està relacionat amb factors com ara la classe social, l’atzar, l’entorn quotidià, l’accés als estudis, tries personals, etc. A més a més, és important reiterar que algunes persones trans que es dediquen a la prostitució ho fan com una opció més, decideixen dedicar-s’hi abans que no a altres ocupacions on també impera la precarietat laboral. La prostitució, en algunes ocasions, pot ser una ocupació més, encara que socialment estigui penalitzada o mal vista. Convenen dues puntualitzacions en aquesta presumpció que les persones transsexuals exerceixen la prostitució: en primer lloc, que aquestes acusacions sovint provenen de les persones que no tolerarien veure persones transsexuals exercint oficis comuns –i que restringeixen, per tant, el seu accés al món laboral–, i en segon lloc, que l’explotació de les persones és una greu lacra social, però la prostitució com a elecció lliure és un ofici regularitzat i amb sindicats legals als països on n’han sabut comprendre la utilitat social”. 5. Hi ha més dones transs que no pas homes trans No té per què ser una afirmació real. El problema és que vivim en una cultura masclista que tendeix a explotar sexualment tot allò femení, com hem comentat abans. Per això, les dones trans, sovint associades a la indústria del sexe, han estat molt més visibles que no pas els homes trans. Endemés, les dones trans que han estat educades com a nens, en molts casos tindran més facilitat per ocupar l’espai públic, transitar-lo i utilitzar-lo i per això són més visibles. Els homes trans sempre han estat més amagats o han passat més desapercebuts, fet que està molt vinculat a la socialització que han rebut prèviament, mentre vivien com a nenes. A l’educació femenina sempre hi han predominat la discreció, la dependència, la no ocupació de l’espai públic. Tota una sèrie de normes de gènere i de rols de conducta que duen els nois trans a tenir més reticències per fer-se visibles socialment. 6. Totes les persones transsexuals són de classe baixa o tenen pocs recursos socioeconòmics. El fet de viure el gènere de manera diferent no està relacionat amb cap classe social. Hi ha persones trans a tots els estrats socials. Malgrat això, les tries que fem (per exemple, a l’hora de modificar el nostre cos) i les oportunitats que tinguem per escollir el recorregut de cadascú poden estar relacionats amb la classe social (l’estatus econòmic, el nivell d’estudis, la xarxa social, etc.). Això no vol dir que hi hagi un recorregut millor ni més coherent, senzillament que n’hi ha de diferents. En qualsevol cas, la realitat és que la precarietat laboral, l’estigma i l’exclusió poden afectar més les persones trans que no la resta de la població. Com hem anat dient, la societat no entén les vivències alternatives de gènere, les formes ambigües o diverses de viure els nostres cossos i mostrar-los socialment. Tot i així, hem de lluitar perquè la societat entengui les nostres pràctiques diverses de gènere i sempre hem d’intentar accedir als espais on volem accedir. 7. Les persones trans no poden ser pares o mares Les persones trans podem tenir el desig de ser pares o mares i també podem arribar a ser-ho. És veritat que els processos de tractament hormonal poden tenir efectes adversos que perjudiquin el nostre sistema reproductor, però això no passa sempre. Hi ha nombrosos casos de persones trans que són pares i mares. Evidentment, si desitgem operacions de reassignació de sexe, com que es produeix una modificació genital que pot afectar els nostres sistemes reproductius, haurem d’exercir la nostra maternitat o paternitat a través d’altres vies menys convencionals. 8. El mite del transsexual vertader La creença que existeixen transsexuals de primera (aquells/es que es volen operar) i transsexuals de segona (aquells/es que no es volen operar) és un altre dels mites arrelats al nostre imaginari que hem de qüestionar. Tal i com dèiem, existeixen tantes formes de viure la identitat trans com persones que l’encarnen. Per això és important defensar totes les opcions com a vàlides, recolzar allò que cadascú/ una sent i exigir el nostre dret a definir-nos lliurement. Durant molt de temps, la medicina ha determinat que només són “veritables transsexuals” aquelles persones que es volen sotmetre a modificacions corporals com el tractament hormonal i la reassignació genital. La veritat de la transsexualitat apareix aleshores definida per la necessitat de desprendre’s d’uns genitals que no se senten com a propis. Però això no és sempre així, hi ha persones trans que necessiten modificar els seus genitals i n’hi ha que decideixen no fer-ho, o només ho fan parcialment, i això no les fa menys transsexuals que les primeres. Aquests criteris estan basats en una forma rígida i tancada d’entendre la identitat de gènere que no sempre es correspon amb la realitat de les persones transsexuals i que produeix discriminació dins les pròpies comunitats trans. Avui dia hi ha moltes persones que es defineixen i viuen com a transsexuals sense cap intenció de sotmetre’s a operacions de canvi de sexe. Transsexuals que no veuen malament els seus genitals, que en gaudeixen i que reivindiquen llur diferència amb orgull.
0 Comments
|